ŏboedĭentĭa
ae, f.
I.
obedience (class.).
A.
Of persons.
1.
With gen.: servitus est oboedientia fracti animi, Cic. Par. 5, 1, 35.—
2.
Absol.: relinquunt enim et abiciunt oboedientiam, Cic. Off. 1, 29. 102.—
B.
Of bees: mira plebi circa regem oboedientia, Plin. 11, 17, 17, § 52.—
C.
Of elephants: intellectus illis sermonis patrii et imperiorum oboedientia, Plin. 8, 1, 1, § 1.