lăcūna
I.
v. infra), ae, f. lacus, a ditch, pit, hole; esp. a place where water collects, a pool, pond.
I.
Lit. (mostly poet.): lacuna, id est aquae collectio, a lacu derivatur, quam alii lamam, alii lustrum dicunt, Paul. ex Fest. p. 117 Müll.: vastae, Lucr. 6, 552: vastae Orci, id. 1, 116; 6, 538: cavae, Verg. G. 1, 117; 3, 365.—Poet.: salsae, Lucr. 5, 794; 3, 1044; also, Neptuniae, Auct. Her. 4, 10, 15: caecas lustravit luce lacunas, Cic. Arat. 431.—
B.
In gen., a hollow, cavity, opening, chasm, cleft: cum supercilia cana, et sub ea lacunae, dicunt, eum equum habere annos sedecim, Varr. R. R. 2, 7, 3; 1, 29, 3; cf.: atque lacunarum fuerant vestigia cuique, Lucr. 5, 1261; Vitr. 7, 1, 4: labrum superius sub ipsa medietate narium lacuna quadam levi, quasi valle, signavit deus, Lact. Op. D. 10: genae teretes ac medio mento lacuna, App. Flor. p. 351 (Hildebr., lacunatura).—
II.
Trop., a gap, void, defect, want, loss (rare but class.): est, qui expleas duplicem istam lacunam, Varr. R. R. 2, 1, 28: ut illam lacunam rei familiaris expleant, Cic. Verr. 2, 2, 55, § 138: lacuna in auro, id. Att. 12, 6, 1: illa labes et quasi lacuna famae, Gell. 1, 3, 23.